
El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho.

Escriptora. Va néixer a Barcelona el 10 d'octubre de 1908, va morir a Girona el 13 d'abril de 1983, és enterrada a Romanyà de la Selva.

El que considero vital de la nostra cultura són els fonaments. I els fonaments són la llengua. Mai no em cansaré de repetir-ho.

Diuen que hi ha guerra, que els germans maten els germans, però aquí el Déu de l’herba i de l’arbre, del cel i de la boira, de l’aigua i de la roca, no para de beneir els homes de cor tendre. Quanta, quanta guerra...

Vaig arribar a casa i a les fosques em vaig tirar al llit, al meu llit de noia, de llautó, com si hi tirés una pedra. Tenia vergonya. Quan em vaig cansar de tenir vergonya, em vaig treure les sabates d’un cop de peu i em vaig desfer els cabells. La plaça del Diamant

A l’últim va arribar un camió engalanat de flors blanques i en van baixar els nuvis vestits de milicians: ella duia una flor blanca als cabells. Visquen els nuvis! Visquen els nuvis! Tothom els va envoltar cridant que visquessin els nuvis. Quanta, quanta guerra...

Dos homes com dos matxos van portar gibrells d’amanida, enciam i tomàquet barrejat amb olives verdes i negres i gibrells vessant d’albergínies i pebrots vermells, tot escalivat. Quanta, quanta guerra...

Sobre les recents publicacions de Carles Cortés, “Nu”, @evacomasarnal, “Nit blava a Ginebra” i @JNSantaeulalia, “L’últim vespre a Barcelona”, de @Vincle_Ed, @Ed_proa i ADB Quaderns de teatre. Rodoreda, personatge de ficció radiocapital.cat/rodoreda-pe… via @capitalemporda

A vegades em ve una tendresa súbita i profunda per totes les persones que un dia o altre a la seva vida m'han ofert quatre flors. Carta a Anna Murià, 1946

La meva àvia va morir molt vella, però morta, ben vestida, tenia tota la frescor de les flors, com si s’hagués adormit un dia de festa en tornar de missa. Quanta, quanta guerra...

Per fer-li companyia les flors de borratja li envien olor i la pluja la ruixa perquè no estigui trista. Viu i mor així: voltada d'afecte i gentilesa. Viatges i flors

Rodoreda, personatge de ficció Per Mariàngela Vilallonga radiocapital.cat/rodoreda-pe…

Quan siguis gran, ben acompanyat de la teva ombra, sentiràs el plor de les criatures que han de néixer, el respirar del món i els xiscles de les estrelles. Quanta, quanta guerra...

A la vora de la font, una noia plorava. En sentir els meus passos va alçar els ulls xops de llàgrimes i de seguida es va tapar la cara amb les mans com si es volgués amagar tota ella de mi. L’aigua rajava cantant i fugia entre falgueres. Quanta, quanta guerra...

Ella no era una dona. No es pot explicar. Era una tendresa. Jardí vora el mar

Els carrers feien bonic i el cel semblava acabat de rentar. El carrer de les Camèlies

Per a poder-me arrecerar en el ventre d’una estrella vella de quaranta mil milions d’anys, donaria de gust el tros de vida que em queda Per ganes de joc

I el que em va dir de les coses era veritat: es feien velles de pressa totes soles. La mort i la primavera